Tres segons

És el vent que va despentinant

les antenes dels carrers

o el soroll que fa el silenci

quan no el sents però saps

que hi és.

És l’olor de casa els avis

que m’arriba del carrer,

des d’un forn de pa a punt

de plegar o en els plecs

del meu jersei.

És la corba on gronxo

els meus dits muts

resseguint-la pam a pam,

o el darrer raig d’aquest sol

menut que m’escalfa a les galtes.

Són les branques d’aquest arbre nu

que apunyalen tots els cels

o el soroll d’una altra pluja que

em bressola quan fa fred.

Són els tres segons entre el meu truc

i escoltar la seva veu.

O el moment just quan es tanquen

les persianes

dels meus ulls colgats de neu.

Són penyores ben petites

que ara em guardo per mi sol

i que amago a les butxaques,

per si es trenquen,

que no es trenquin per favor.