Roca crua

Tu que pensaves que els núvols són fets d’aigua,

que als boscos no hi viuen follets ni esperits,

que les muntanyes només son roca crua,

que el silenci no conté paraules ni crits.

Tu que a les coses els hi prens bé la mida

amb regles, balances i altres enginys.

Saps que els colors són la llum reflectida,

i no pas miracles de màgia i encís.

Busques dins la testa preguntes eternes,

com si les neurones et poguessin dir

qui som? On anem? on dormen les lluernes?

Pot la màquina saber què vol dir un sospir?

Orgullós assegures no temer al misteri,

no creure en déus ni tampoc en càstigs divins.

Dius ben convençut que els morts marxen per sempre,

que la ciència ha descobert que no els portem dins.

Però un dia plovent vas pel carrer amb paraigua,,

i al davant se t’atura un senyor molt ben vestit.

Porta un gat negre que arronsa la cua,

i et fa un joc de paraules i ho notes ben a dins del pit.

Que cada certesa, que cada mesura

que cada columna i el sostre sobre el llit,

s’esguerren, s’estronquen, s’embruten, s’enlairen

fan mil giragonses i t’assenyalen amb el dit:

I ara què faràs?

I ara en què creuràs?

Se t’ha aparegut el dimoni

amb el seu pinçanàs.

I ara què faràs?

I ara en què creuràs?

Fins i tot el gat se’n fot de tu

tots riuen picant de mans.